La independència des de(l) Baix


DSC_9589

Fa molts dies que reflexiono sobre que m’ha fet definir-me políticament com a independentista d’esquerres dins d’una ciutat de l’extraradi de Barcelona. Amb aquest text totalment subjectiu, vull empatitzar amb altres persones en la meva situació, i alhora també busco entendre els meus orígens per esclarir que m’ha dut fins aquí.
Fill de pare andalús i mare catalana. Ells sempre han volgut que rebés una bona educació, per això des de Primària van apostar per l’escola pública cornellanenca, passant primer pel CEIP Sant Miquel, després a l’IES Francesc Macià, on vaig cursar l’ESO i el Batxillerat Tecnològic.
Tenint en compte que fins a l’adolescència no vaig començar a parlar de política, amb l’entrada a l’institut ja vaig viure de primera mà el que volia dir declarar-se independentista en un context com el Baix Llobregat.
El meu entorn d’amistats més directe són fills de classe mitjana treballadora. Cornellà, durant dècades va ser el bressol de la lluita obrera, la qual cosa ha influenciat directament la meva ideologia. Encara avui recordo la pudor del fum que s’acumulava als passadissos de Comissions Obreres on la meva mare assistia a les diferents assemblees territorials o quan el meu pare m’explicava amb entusiasme les seves batalletes davant dels grisos al costat del Pont de la Renfe. Aquest context de lluita sempre ha estat plural i ha aglutinat a moviments obrers tant de caràcter catalanista com defensors del projecte d’Espanya. Ells van ser partícips de la lluita obrera i com a mares i pares, indirectament ens han educat sota uns principis i valors similars als que els van dur a plantar cara davant les injustícies.
Aquests ideals van portar-me a la meva primera lluita quan tot just complia 18 anys, amb la creació de la Plataforma “No al Tancament del Cine Pisa”. Una experiència que va servir per apropar-me a persones amb les quals acabaria compartint altres projectes combatius.
L’exemple més clar va ser el 15M l’any 2011. Allà vaig ser partícip d’un projecte que em va ajudar a entendre part del funcionament del sistema polític espanyol. Vull recalcar que durant les assemblees del 15M també vaig sentir l’aïllament ideològic que suposa ser independentista d’esquerres a casa meva, però alhora també m’agradaria destacar que aquella etapa em va ajudar molt a elaborar un discurs amb uns fonaments molt diferents dels que pugui tenir un veí d’un poble amb majoria indepe.
Fa uns anys, en unes declaracions per televisió, Mariano Rajoy va dir que el castellà estava en perill d’extinció a Catalunya. Porto quasi 4 anys vivint al barri Centre de Cornellà. Quan surto al carrer encara em sorprenc quan em creuo amb 4 senyores que parlen entre elles en català. I jo en sóc culpable, tots ho som una mica. Si em poso a pensar crec només que parlo en català amb la meitat de la meva família i un terç dels meus amics, i quan surto al carrer i algú se’m dirigeix en castellà tinc tendència a contestar-li també en aquesta llengua.
Avui dia 9 d’octubre em venia molt de gust explicar al meu entorn més directe com em sento. Volia parlar amb transparència i deixar clar que de la mateixa manera que no veig igual a un votant de Podemos que a un del PSC, existim independentistes els quals hem nascut en contextos diferents i que aquesta pot ser la clau per obrir tots els panys.
Moltes abraçades i petons a tots aquells que m’heu fet arribar fins aquí.

DSC_9586

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s