No és Londres 2008


Era hivern i nevava a l’extraradi. Recordo que a principis d’any, mentre sopàvem en un tuguri de Sant Ildefons, vas deixar anar que marxaries a fer un màster de ceràmica japonesa a la capital del Regne Unit.

Quan vas tornar vas vendrem, emocionada, un Londres cosmopolita: la metròpoli cultural europea; i m’asseguraves que no m’havia de preocupar per l’atemptat que feia ben poc havia fet emmudir la ciutat.

Febrer era el pitjor més per als que no ens agrada allunyar-nos massa del Mediterrani. Vaig confiar en la brillantor dels teus ulls per decidir-me alhora de comprar els bitllets. Era dia 15 i ja volàvem cap a la city.

Vam arribar al migdia. Quatre soldats en fila amb els seus subfusells SA80 i un dòberman amb morrió van donar-nos la benvinguda a l’aeroport de Heathrow. Mentre passàvem el control de seguretat em vas explicar que la forma més ràpida i assequible de visitar la ciutat era comprar la targeta Oyster. Quan ja érem a punt d’entrar al mític Undergound vaig haver d’aturar-me, em costava respirar. Cara a cara, enmig de la multitud, vas mirar-me als ulls en silenci. Durant aquell primer trajecte no vam dirigir-nos la paraula.

Un cop vam haver deixat les maletes a una més que luxosa habitació del Holiday Inn de Kensington Forum vam decidir parar en una licoreria del mateix carrer. Vam haver d’esperar una estona darrera d’un rodamón que tenia una teoria, gens desencaminada, sobre l’origen de la vida. Amb el nostre pèssim anglès de batxillerat vam demanar al dependent que ens obrís allà mateix l’ampolla –denominació d’origen Rioja- que acabàvem de comprar. Amagant el tresor dins d’una bossa de paper vam sortir de la botiga per anar cap al centre.

La llum tènue i el primer xàfec van tenyir de blau l’escena.

Ànecs, cignes i arbres centenaris.

Olor a gespa humida.

Hyde Park fa oblidar el gris ciutat.

Tu i jo asseguts en un banc davant del llac artificial.

Aquell vi fora de context intoxicant-nos.

Que fan dos post adolescents vestits de negre i tan lluny de casa?

Vam acabar l’ampolla i em vas prometre un gir de guió. Ja era fosc. Jo et seguia desorientat. Em vas dir que allò era el Royal Albert Hall i el Royal College of Music. Llavors vas cobrir-me els ulls amb les mans i em vas fer caminar en la mateixa direcció durant 30 segons. Recordo els cotxes circulant molt a prop meu. I per fi, vas apropar-te’m i a cau d’orella em vas dir: ja hem arribat. Davant meu s’alçava el Museu d’Història Natural. Aquella nit no tancaven fins a les 0.00 ja que casualment era un “free entrance day”. Un cop dins et vaig perdre. M’ho vaig prendre com un joc. No vaig trigar a trobar-te dins la sala del període Juràssic, just davant de la recreació d’una mandíbula de tiranosaure. Vam continuar la visita junts, dissimulant el nostre estat ebri entre animals dissecats, fent bromes sobre la teoria de l’evolució recordant els arguments del nostre amic captaire.

Sortint del museu vam decidir que ja era hora de sopar. Com sempre volies innovar i vam acabar en un restaurant coreà del Soho. Ni tu ni jo sabíem què estàvem demanant, beguda a banda, i ens vam trobar compartint un plat que picava com l’infern. El nèctar es va fer gairebé obligatori. La nit es va convertir en una muntanya russa.

De nou al carrer, vas començar a córrer fins al metro, recordo l’olor d’oli refregit dels takeaway. Vam tornar a entrar al nostre avern particular. No sé quantes parades fins a Sant Paul, sortim i tornes a accelerar. Quan encara estava intentant coordinar les meves cames vas parar de sobte i vam topar amb un aparador d’Angel St. Era una festa particular, el porter ens va dir que per entrar ens havíem de vestir amb el que més ens agradés entre les peces que hi havia en una muntanya de roba de segona mà. Arrisquem. M’indiques una ampolla verda, llegeixo “Jägermeister”, llavors no coneixíem les conseqüències de beure’ns a glops el cérvol taronja. 1, 2, 3, ens fan fora.

La fosca ens crida, seguim devorant la ciutat, parlem l’anglès millor que mai. Són les 4 de la matinada. Estem lluny de l’hotel, crides un taxi. Un noi amb rastes obre la porta del cotxe, somriu i ens fa asseure darrere. Li indiques un carrer i un número, dormim. Em desperto, tu ja havies sortit del vehicle. Pago i et veig fent cua per entrar a un after. Un rètol lluminós gegant m’espanta. Llegeixo la paraula RECTUM.

Passadissos estrets,

fluorescents fent pampallugues,

Aphex Twin,

àcid.

A partir d’aquí tots els records es mesclen.

Escultures de cartó pedra a Chinatown,

fotografies saturades dins d’una cabina vermella,

ratllar amb pintallavis un grafiti de Banksy al crit de fuck the system,

l’ampolla de cava i el servei d’habitacions,

el mirall,

la banyera.

 

Fi.

 

 

CIMG8889-2

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s