Mediocritat i confort.


Avui, lluny de dates transcendentals, vull brindar pel jo, un jo generacional. Vull elogiar als fills de la crisi, els que han hagut de sobreviure la sotragada econòmica i identitària més monumental dels últims 50 anys. Una depressió de valors, de consciència, un crac que ha obligat a reinventar-se del no-res per evitar caure en la mediocritat. Amb el risc de vomitar veritats dogmàtiques (per créixer amb la boca tapada i el cap sota l’ala) ja sigui per la pressió d’estudiar per accedir al món laboral o pel terror a ser expulsat d’aquest, hem aguantat la tempesta de forma estoica, amb ansietat i desgana, pel mer fet d’haver d’arribar fins al final, amb la sensació de que el cim s’allunya a mesura que avancem.

Alguns més afortunats, han assolit reptes establerts per una societat que, mancada d’identitat i o d’ànima contemporània, segueix donant les últimes mostres de vida. Felicitar als pares, a les mares, als avis i a les tietes, als amics de 40 i 50, a tots aquells que han volgut transmetre els seus ideals a una generació que els hi ha tocat viure una realitat que res té a veure amb la seva, però que para l’orella.

Per dotar la meva reflexió d’una brisa d’optimisime, vull destacar que tot i que l’avui no és l’ahir nostàlgic ni el demà eufòric, vivim en un temps que consta de personalitat pròpia, que s’ha de proclamar i identificar, que s’ha de dignificar. Als que encara restem a l’ombra afilant la destral, no oblidem que som una generació virtuosa, més independent, més preparada, més conscient, que tard o d’hora sap que haurà d’eixir de la placenta. Despertem abans que parlin de nosaltres en passat, mirem a la cara de la vida i si cal, fotem-li una bufetada.

Fa dos mesos que modifico l’esborrany d’aquest post. Al mateix temps, he aprofitat per enviar-lo a algunes persones de confiança els quals m’han demanat un paràgraf que servís de tancament. No sóc escriptor, no sóc poeta, escric quan em rota, intentant ser crític amb els temps que m’han tocat viure. No escric pensant en com acabaré, d’igual manera no dibuixo pensant en el com quedarà el resultat final. Reflexiono en veu alta, i deixo registre, per si algun dia, quan em retrobi a mi mateix a la xarxa, me’n pugui riure (o no) d’aquell jo idealista.

dsc_6997

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s