La soledat, un privilegi?


Context: primer dissabte de febrer, estirat al llit, amb l’estufa ben a prop, manta fina, Exquirla.

(Per llegir el text recomano que poseu la cançó que afegeixo a continuació)

EXQUIRLA – Destruidnos Juntos

Un cop superat el xàfec més intens del constipat un s’aixeca com nou. Amb la primera llum del dia entrant per la finestra de l’habitació i el cafè als fogons, sembla que res m’aturarà avui.

I amb aquesta vitalitat he volgut reflexionar sobre el significat i el valor de la soledat des de la meva posició actual. Visc sol, treballo amb poca gent i tinc aficions solitàries com la fotografia o la il·lustració… Fins hi tot aquest Nadal em vaig atrevir a viatjar per primer cop sense acompanyant.

Encara que ara sembli que parli de la soledat com quelcom intrínsec en la meva forma de ser i fer, la veritat és que hi ha un treball darrere, una feina que molts cops no és agradable. A vegades em quedo en silenci quan amics o familiars comparteixen la seva forma d’entendre les relacions. M’agrada allunyar-me de la conversa per tal d’intentar analitzar si existeixen patrons que es repeteixen. Alguns cops es fan més evidents, altres no, però en general, molts d’ells comparteixen la teoria de què no tenir a una persona/persones al costat acostuma a ser negatiu.

D’acord, crec que és el moment de diferenciar la soledat buscada i la soledat imposada. Per fortuna puc comptar amb una família i uns amics que m’estimen i que m’han fet costat sempre que ho he necessitat. També considero que tot i les meves maniobres d’escapisme sempre que se m’ha demanat ser-hi, no he fallat. Tot i això, no sé si és una qüestió d’edat o de visió tradicional de la nostra societat, però del meu entorn directe pocs m’han demostrat que sabrien gaudir d’estar amb ells mateixos.

I aquí volia arribar, és hora de posicionar-se. A mi la soledat m’ha permès créixer. La sort de poder fer monòlegs amb un mateix, de tenir temps per reflexionar, de triar, d’exigir, d’estimar-te. Crec que als nens els haurien d’ensenyar a estar sols a les escoles, ja que molts cops s’hauran d’enfrontar sense l’ajuda de ningú a certes situacions que sense aquest treball previ, et poden deixar fora de joc. La soledat com a principi no és incompatible amb aquest món hipervinculat. La soletat és fa necessària per valorar un moment, un amic, una parella.

No sigueu condescendents amb aquells que han triat aquest estil de vida, el camí és curt, i a vegades, el paisatge és estepari.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s