El dia que vaig deixar d’anar al cine


Sota aquest tràgic titular he volgut cridar-vos l’atenció sobre un tema que em té molt preocupat, i és que ja fa un temps que quasi he deixat de fer una de les meves tradicions culturals més habituals, la d’anar al cinema.

El dia 1 de setembre de 2012, quan tot just m’incorporava a la feina, vaig rebre la trista notícia de què després d’una llarga agonia, l’últim multi-sala clàssic de Cornellà, el Cine Pisa, tancaria les seves portes a final d’any. Casualment al juliol del mateix any, l’IVA cultural passava del 8 al 21%. Tot i el cop baix que va significar el tancament (i la pujada de l’impost), ni llavors ni ara m’he sentit sol davant d’aquest sentiment de pèrdua, ja que estic segur que aquesta melancolia és compartida per un bon grapat de persones de generacions prèvies a la invenció dels conceptes FULL, HD o 4K, els quals hem vist com a poc a poc s’extingien les sales d’arreu.
Aquest diumenge vaig anar als cinemes FULL de l’Splau a veure “No Respires” del director uruguaià Fede Alvarez. Vaig fer la compra per Internet tal com m’havia recomanat un amic i la sorpresa va ser en veure el preu: 10 euros per entrada. Com feia temps que l’esperava (el director va ser l’encarregat de l’original remake de “Posesión Infernal”) i que per motius d’agenda m’és força difícil anar al cinema entre setmana, vaig pagar l’entrada sense miraments.
La pantalla gegantina, el so Dobly Atmos espectacular i les crispetes boníssimes, la gent que m’envoltava no tant, però això ja és un problema que m’atribueixo a mi mateix pel que fa a les molèsties que em causen els sorollets que emeten alguns homínids que es colen a les sales. I sí, ho reconec, vaig sortir content pel que havia vist, ja que casualment “No Respires” era una peli on l’apartat tècnic, sobretot pel que fa als efectes de so, destaquen dins una sala equipada amb 20 o 30 altaveus, STOP, collons, veieu? Em poso a escriure de cine i se m’oblida fins i tot el titular de l’article… Víctor recorda “El dia que vaig deixar d’anar al cine.”
Sant tornem-hi, vejam, sóc purità, però no imbècil. Els Cinemes FULL de l’Splau han fet tot el possible per aconseguir omplir les mil i pico sales que disposen. Entenc que projectar pel·lícules és un negoci i per aquest motiu els encarregats de gestionar les sales busquen atraure la major part de públics per treure rendiment de l’espai fent ofertes que van des de la V.O.S.E., la projecció de documentals i o concerts en directe, fins a preus reduïts en format familiar, i packs de crispetes i Coca-Cola.
Potser és l’edat, potser són les responsabilitats, potser és que m’agrada fer oci el cap de setmana… Potser sóc un target destinat a fer les vacances al mes d’agost en temporada alta però coi, que n’és de car anar al maleït cine!
Ja em perdonareu però em declaro un cinèfil de la vella escola, i suposo que per aquest motiu m’indigna que ara hagi de fer les mil i una per fugir de les aglomeracions i dels preus d’escàndol quan vull anar al cinema un dissabte o un diumenge.
Com a fill del Baix Llobregat de tant en tant opto per apropar-me a alguns dels cinemes supervivents de la comarca: els Cinemes Can Castellet de Sant Boi o al Cinebaix de Sant Feliu en són 2 exemples. Ambdues multisales disposen d’equipaments a l’alçada i d’uns treballadors que s’estimen el cinema, però això no impedeix que m’hi hagi de desplaçar cada cop més lluny per seguir gaudint del 7è art i que m’hagi de gastar el que m’estalvio en l’entrada en transport.
Durant la dècada del 2000 van ser els Multicines de l’Eroski, ara li toca el torn a l’Splau. Aquests centres comercials porten instal·lats a Cornellà des de fa una pila d’anys. La facilitat d’accés caminant, en cotxe o en transport públic, la proximitat als nuclis urbans de la ciutat, el fet de disposar de tendes amb les grans marques i l’opció de poder menjar i fer oci en un mateix espai ha fet que els cornellanencs hagin canviat els seus hàbits de consum.
Fent un incís del cinema, dir que a part de ser consumidor esporàdic de centre comercial també fa 2 anys que pago l’Spotify Premium, una aplicació que et permet disposar de gairebé tota la música que existeix al teu mòbil de forma quasi instantània. D’ençà que utilitzo l’aplicació, he deixat de comprar discos en format físic. Ara prefereixo comprar còmics a tot color, trobo que el valor del terme “físic” és molt més palpable en aquesta branca artística però qui sóc jo per opinar…
I de què coi m’intento excusar? Al final acabo pagant d’una manera o una altra no? No ho sé, potser és la crisi dels 30, potser em començo a quedar enrere, qui sap, però en tot cas no vull tancar aquest article queixant-me. Vull tancar l’article amb optimisme així que dir-vos que malgrat que avui dia els nostàlgics ens hem hagut d’adaptar a la força als nous formats i tendències de consum cultural, el record del cine Pisa ningú ens els podrà robar. Per molt que passin els anys sempre se’ns dibuixarà un somriure revivint les batalletes entre butaques, amb el meu pare i la meva mare veient un Branciosaurus de 15 metres d’alçada apareixent entre els arbres, o amb amics intentant dissimular la por que ens fotia el Sexto Sentido.

Vull mantenir el Pisa viu en el record pels moments viscuts allà, ja que de fet, resulta que són tots bons.

dsc_6919

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s