Veient el panorama blogger m’han entrat unes ganes tremendes de fer un post sobre els millors discos d’aquest 2012. Espero ser coherent i respectar a cada un dels grups que han arribat als meus altaveus, sense importar-me un pito la procedència. Seré d’un brevetat digne de tweet ja que per mi els discos són sentiments canalitzats de l’aparell auditiu al cervell, i vull construir amb el mínim nombre de paraules una descripció del que sento amb cada disc, on hem porta, si cap a l’èxtasi, o cap a la depressió. Música de contrastos i per tots els gustos feta per un bipolar extremista.

He creat una llista tancada. Tenint en compte l’abisme que existeix entre el Dubstep i el Jazz dels 60, i per evitar tornar boig a cap de vosaltres, aviso amb antel·lació que la llista que he creat comença amb una explosió musical i va baixant intensitat i ritme.

INICI ELECTRO-ROCK POTENT amb “They Come to Get Us” de Death Set

El Dubstep de Rita Ora, l’electrònica garajera de Justice, la banda sonora de Project X amb Heads Will Roll , un any en que m’he topat amb uns temastres trenca-caderes molt potents.

POST-ACID  So cremat gravat amb VHS i Super 8 de la mà de Best Coast

Surf, Skate, filtres d’Instagram, so drogat, analògic i molt Trending Topic.

 POST-PUNK: Generacions perdudes i amb molta ràbia que coneixen als culpables de la crisi

Extrarradi, massa temps lliure, , edificis alts que per una banda tapen la llum del sol i per l’altre frustren els nostres somnis.

INDIE-ROCK Americà i Anglés per entendre que no tot és dolent, que entre tanta merda també i creix algún brot verd.

But if you’re all about the destination, then take a fucking flight.
We’re going nowhere slowly, but we’re seeing all the sights.
And we’re definitely going to hell,
But we’ll have all the best stories to tell.

Frank Turner, escriptor d’himnes, no de cançons.

MESTISATGE, REAGGE, per facilitar les coses, ni tot és blanc ni tot és negre.

Paolo Nutini, Bongo Botrako i Ben Harper malabaristes de les cultures del món.

CATALUNYA al punt de mira dins del panorama musical alternatiu

The New Raemon amb els seus altibaixos que ens trenquen per dins amb un somriure als llavis.

L’Hereu Escampa amb la veu rural de l’interior. Ràbia de poble.

ELS CLÀSSICS que mai faltin. La seva veu omnipresent ens veu crèixer.

Bob Dylan, segueix al peu del canó, l’intocable.

I redescobrir “One” de J. Cash amb 25 no té preu, però conèixer a Zappa i a Coltrane, no té justificació.

BONA ENTRADA D’ANY 2013. Compliu tots els objectius que teniu en ment!